Fum, Fum, Fum...

Deixar-se emportar, anar empassant tota la merda que ens ve i ens vindrà a sobra. I què fer? Protestar, protestar i protestar. Però arriba un punt en que tots els teus reclams i anhels comencen a esbaïr-se. Tot t'incomoda, et molesta. I aleshores, et fons en el teu dia a dia. En les teves històries egoïstes, per què a vegades, ser així és l'únic camí per suavitzar la impotència de la teva lluita.

Enmig d'aquest mar pesat i cínic que és el nadal, un pensa que és més feliç si passeja pels carrers plens de llumetes i amb aparadors plens de llums per a no pensar. Però la realitat més dura i poruga arriba el dia 1 de gener. Amb més gent al carrer, sense casa, amb menys drets universals, amb un sou de merda, amb els preus alts. I amb els teus mals de caps diaris; uns sentiments que no gosses expressar, el sexe, l'apreci, l'amistat.

La vida, al cap i a la fi, són una sèrie de mal de caps, però que et fan sentir viu i els estimes.

Aire

Tus sentimientos se esparcen y disuelven en miles de destellos por todo tu alrededor. Ha sucedido lo que andabas tiempo evitando: caer en esa amalgama extraña y ambigua, que poco a poco te absorbe hacia dentro. ¿Qué por qué no quería? Porque es cuando menos libre se siente uno, porque no actúa bajo sus directrices sino bajo las que éste sentimiento te lleva,  de forma locuaz e impulsiva y te arrastra. No es algo malo, pero simplemente de tanto cerrar puertas he entrado sin querer en el gran hall. Es el comienzo del todo y de la nada. Algo que nos une pero que a la vez, nos separa.