Feia molt de temps que una peça de música no em feia sentir tant. És molt difícil traduïr en paraules el que m'evoquen aquest joc de notes de violoncel, piano i silencis. Et trasllada, si més no, al lloc més negre de la teva innocència, a tot allò que desconeixes de tu.
L'Anton von Weber va ser un compositor austríac (1883-1945). Va formar part de la Segona Escola de Viena. Se'l reconeix per ser un dels exponents del dodecafonisme i per les seves innovacions en quant a la organització sistemàtica de l'altura, el ritme i la dinàmica. El seu estil musical seria conegut, més endavant, com el serialisme.
Si tractem de respondre la pregunta sobre quant so i quant silenci es troben en Quatre peces per a violoncel i piano *Op.7 n.3, seria difícil de calibrar. Estem davant una peça, que en un petit espai de temps, amb límits estrets, combina d'una forma inexplicable so i silenci. La seva refinada tècnica aconsegueix una amalgama que casa sense problemes tots dos elements. So i silenci, semblen perseguir-se al llarg de la peça, accelerant el ritme, aportant dinamisme o de sobte, irrompent dramatisme i calma a la peça, com un gerro d'aigua freda, gràcies al silenci.Cal destacar com són treballats els dos elements per separat, amb una tècnica immillorable, que fan del seu conjunt una peça única, de gran concentració i concisió. Per la seva banda, quan interactua el so, Webern li dóna el seu protagonisme més pur, li aporta el seu moment en cada nota, les seves diferents qualitats segons l'instrument que estigui interpretant: cada so es distingeix fidelment de l'altre, hi ha un contrast pur entre nota i instrument. D'altra banda, el silenci, juga un paper crucial en aquesta peça: emfatitza el so remarcant la seva absència, perquè per aportar la individualitat al so, no hi ha millor manera que aïllar-ho. Emmudeix el so de forma única, acumulant-se en cada instrument.
Tanmateix, l'audició, deixa en estat hieràtic a l'oient, difícil d'explicar amb paraules. Trasllada a l'individu a la tristesa més humana, però alhora, és una guia pel retrobament amb un mateix. L'obra deixa espai per a la reflexió mitjançant el binomi silenci-so i fins i tot, et convida a entotsolar-te gràcies a la seva bellesa i als seus moments letàrgics aconseguits pel silenci.
