"Quatre peces per a piano i violoncel" Op.7 n.3 (Anton Webern)

Feia molt de temps que una peça de música no em feia sentir tant. És molt difícil traduïr en paraules el que m'evoquen aquest joc de notes de violoncel, piano i silencis.  Et trasllada, si més no, al lloc més negre de la teva innocència, a tot allò que desconeixes de tu.

L'Anton von Weber va ser un compositor austríac (1883-1945). Va formar part de la Segona Escola de Viena. Se'l reconeix per ser un dels exponents del dodecafonisme i per les seves innovacions en quant a la organització sistemàtica de l'altura, el ritme i  la dinàmica. El seu estil musical seria conegut, més endavant, com el serialisme.

Si tractem de respondre la pregunta sobre quant so i quant silenci es troben en Quatre peces per a violoncel i piano *Op.7 n.3, seria difícil de calibrar. Estem davant una peça, que en un petit espai de temps, amb límits estrets, combina d'una forma inexplicable so i silenci. La seva refinada tècnica   aconsegueix una amalgama que casa sense problemes tots dos elements. So i silenci, semblen perseguir-se al llarg de la peça, accelerant el ritme, aportant dinamisme o de sobte, irrompent dramatisme i calma a la peça, com un gerro d'aigua freda, gràcies al silenci.Cal destacar com són treballats els dos elements per separat, amb una tècnica immillorable, que fan del seu conjunt una peça única, de gran concentració i concisió. Per la seva banda, quan interactua el so, Webern li dóna el seu protagonisme més pur, li aporta el seu moment en cada nota, les seves diferents qualitats segons l'instrument que estigui interpretant: cada so es distingeix fidelment de l'altre, hi ha un contrast pur entre nota i instrument. D'altra banda, el silenci, juga un paper crucial en aquesta peça: emfatitza el so remarcant la seva absència, perquè per aportar la individualitat al so, no hi ha millor manera que aïllar-ho. Emmudeix el so de forma única, acumulant-se en cada instrument. 


Tanmateix, l'audició, deixa en estat hieràtic a l'oient, difícil d'explicar amb paraules. Trasllada a l'individu a la tristesa més humana, però alhora, és una guia pel retrobament amb un mateix. L'obra deixa espai per a la reflexió mitjançant el binomi silenci-so i fins i tot, et convida a entotsolar-te gràcies a la seva bellesa i als seus moments letàrgics aconseguits pel silenci. 

Fum, Fum, Fum...

Deixar-se emportar, anar empassant tota la merda que ens ve i ens vindrà a sobra. I què fer? Protestar, protestar i protestar. Però arriba un punt en que tots els teus reclams i anhels comencen a esbaïr-se. Tot t'incomoda, et molesta. I aleshores, et fons en el teu dia a dia. En les teves històries egoïstes, per què a vegades, ser així és l'únic camí per suavitzar la impotència de la teva lluita.

Enmig d'aquest mar pesat i cínic que és el nadal, un pensa que és més feliç si passeja pels carrers plens de llumetes i amb aparadors plens de llums per a no pensar. Però la realitat més dura i poruga arriba el dia 1 de gener. Amb més gent al carrer, sense casa, amb menys drets universals, amb un sou de merda, amb els preus alts. I amb els teus mals de caps diaris; uns sentiments que no gosses expressar, el sexe, l'apreci, l'amistat.

La vida, al cap i a la fi, són una sèrie de mal de caps, però que et fan sentir viu i els estimes.

Aire

Tus sentimientos se esparcen y disuelven en miles de destellos por todo tu alrededor. Ha sucedido lo que andabas tiempo evitando: caer en esa amalgama extraña y ambigua, que poco a poco te absorbe hacia dentro. ¿Qué por qué no quería? Porque es cuando menos libre se siente uno, porque no actúa bajo sus directrices sino bajo las que éste sentimiento te lleva,  de forma locuaz e impulsiva y te arrastra. No es algo malo, pero simplemente de tanto cerrar puertas he entrado sin querer en el gran hall. Es el comienzo del todo y de la nada. Algo que nos une pero que a la vez, nos separa.  

Nostalgia

La nostalgia o la añoranza siempre se ha relacionado (o casi siempre) con la tristeza. Con el sentimiento de pena o melancolía que siente una persona al recordar una vivencia pasada, una persona o simplemente, algo que ha dejado atrás pero que su rastro sigue latente.

Para mi no es solo tristeza, es recordar, mientras se me eriza el bello y el lagrimal enciende el intermitente,  momentos en los que he sido tan feliz que realmente me produce un destello de confusión  pensar que no los volveré a repetir.

Sigo con el imperativo de que sentir dolor, añoranza, tristeza, alegría o cualquier sentimiento, siempre es símbolo de estar vivo, de que no te hundes en la espuma de los días y te dejas llevar por el pesimismo, la crudeza y insensatez de un mundo que se está carcomiendo a él mismo.

Estética Musical

“¡Qué cosa sublime no es la música, tan sublime como profundo e inescrutable es su misterio! ¿No vive acaso en el espíritu mismo del hombre? […] ¿No lo colma de dulcísimas imágenes oníricas, arrastrándolo a una vida diferente, luminosa, ultraterrena, donde el hombre encuentra refugio de las deprimentes penas de este mundo? […] Sí: una fuerza divina lo invade entonces. Y quien se abandona con infantil pureza de sentimientos a las solicitudes de la fantasía, aprende a hablar el lenguaje del romántico, mundo sin explorar de los espíritus, y evoca inconscientemente (como el aprendiz de brujo cuando lee en voz alta en el libro mágico del maestro) hileras de ángeles y de demonios maravillosos, que se mueven alrededor del mundo como aéreos séquitos de danzantes, suscitando una palpitación de infinita nostalgia que nadie alcanza a percibir”.

E.T.A HOFFMAN (1766-1822)

¿Y para mí?

Humo

Llevaba demasiado tiempo sin sentirme así. Ya lo echaba de menos. Sentirse una maldita montaña rusa, pensar que puedes quedarte colgada en cualquier curva, en cualquier desliz y zas! Se acabó lo que se daba. 

Puede parecer que me guste el sufrimiento, pero a veces, es una forma de darte cuenta que estás realmente viva, que puedes darte cuenta de todos los alfileres que te clava poquito a poco la vida y esgrimir en un pequeños suspiros tu dolor a la vez que sonríes de una manera alborozada, casi sin darte cuenta. Esta sensación me ha acompañado desde hace años y uno le coge cariño a sus imperfecciones y a sus congojas. 

¿Qué contrariedad, verdad? That's life.

A punto de abandonar suelo irlandés

Siempre es triste marcharse de los sitios. Pero lo es más aún cuando tienes que vaciar todo aquello que habías ocupado tú. Es desolador ver como aquel espacio que ha sido tuyo durante tres semanas ahora vuelve a ser anodino, indiferente. Respiras hondo y con una sonrisa lacónica tratas de ser fuerte y no dejarte llevar por el momento. Entonces, al ver ese vacío, te das cuenta de cómo el sentido de la libertad, el encuentro con uno mismo y la generosidad anulan todo lo demás.

Es el momento de pensar en el éxtasis de la felicidad y cogerlo con mucho apremio, no sea que tarde en volver aparecer. 

La canción con la que despedíamos Dublín en el taxi.